Sempre que s'acosta el 31 d'octubre hi ha una mica de polèmica entre Castanyada i Halloween, així que per no molestar a ningú jo utilitzo Castaween, un terme que sorgeix de la unió dels dos mots anteriors.
La professora de música no volia que aquesta festivitat passés desapercebuda al centre i va decidir que divendres 30 tots els alumnes que fan l'assignatura de música o conjunt instrumental tocaríem la Marxa Fúnebre de F. Chopin mentre desfiléssim vestits de negre pels passadissos de l'institut.
Vam haver de treballar la partitura a casa perquè disposàvem de poc temps i, a més, era una sorpresa per a la resta d'alumnes i professors. Però en una o dues tardes ja ens la vam aprendre tots de memòria. La veritat és que la cançó és bastant senzilla:
A inicis del segle XX es va desenvolupar a Nova Orleans, Louisiana, una nova forma de funeral anomenada jazz funeral.
Un jazz funeral típic comença amb una marxa de familiars, amics i una banda de música que desfila des de la casa, la funerària o l'església fins al cementiri. Al llarg de la marxa, la banda toca peces de lamentacions i complantes fins que es produeix un canvi dràstic. Ja sigui després que el mort sigui sepultat o que el cotxe fúnebre se'n vagi i els membres de la processó diguin el seu últim adéu, la música es torna molt optimista. Sovint començant per un himne interpretat de manera jovial, introduint seguidament les melodies populars més trencadores (When the Saints Go Marching In i Didn't He Ramble). Aquesta música estrident i el ball catàrtic s'emprava per celebrar la vida que va tenir el difunt.